Les glaceres són masses de glaç que es desplacen des de la zona on s’acumula la neu fins a les zones on el glaç es fon.
A l’Antàrtida i a Grenlàndia, el glaç cobreix milers de quilòmetres quadrats, i forma les glaceres de casquet, que tapen el relleu.
CARACTERÍSTIQUES A les regions on s’acumula menys glaç, aquest es canalitza entre les muntanyes formant les anomenades glaceres alpines. Aquestes glaceres corren, en forma de llengües de glacera, des de la zona d’acumulació, anomenada circ glacial, fins a les zones més baixes del relleu.
CONSEQUÈNCIES Aquesta acumulació contínua fa que, en arribar la massa de neu compactada a un gruix
determinat molt variable depenent dels llocs, es produeixi un desplaçament o lliscament del gel acumulat, a favor de la gravetat. Només si es fa palès aquest desplaçament, la massa gelada rep el nom de glacera.
Són les que corren per la superfície després d'una pluja forta. Tenen una gran capacitat erosiva als llocs on les pluges són escasses però molt torrencials. COM ES PRODUEIXEN? Es produeixen quan plou en una muntanya o es fon la neu. S'hen diu aigües salvatges quan l'aigua circula sense llera, el cabal no es fix i no estan canalitzades. També hi ha aigües salvatges canalitzades, com podrien ser els barrancs o els torrents. Utilitzen la seva pròpia energia cinètica per erosionar i transportar materials. Aquests materials solen ser molt petits, de manera que no afecten als grans blocs, que resisteixen l’erosió. En la majoria dels casos les aigües salvatges erosionen la superfície creant canals. COM MODIFIQUEN EL TERRENY?
Aquestes aigües poden erosionar de maneres diferents, i segons com ho fagin deixa obres diferents, les quals reben diferents noms. Exemples: xaragalls, rasclers, pilars coronats, etc. http://www.youtube.com/watch?v=XRNl8Bozi50
El vent és el moviment de gasos a gran escala. A la Terra, el vent és el moviment en massa de l'aire. A l'espai exterior, el vent solar és el moviment de gasos o partícules carregades del Sol a través de l'espai, mentre que el vent planetari és la desgasificació d'elements químics lleugers de l'atmosfera d'un planeta cap a l'espai. Els vents se solen classificar segons la seva escala espacial, la velocitat, els tipus de força que els causen, les regions on es produeixen i el seu efecte.
CARACTERÍSTIQUES
El vent té una gran capacitat de transport dels materials més fins.
Quan el vent perd velocitat, diposita els materials que transporta. La sorra forma unes acumulacions anomenades dunes, que es desplacen en la direcció del vent a mesura que els grans són arrossegats des de la cara enfonsada al vent (sobrevent) cap a la cara oposada al vent (sotavent). La pols que transporta el vent també pot formar dipòsits extensos (loess), que donen lloc a terrenys molt fèrtils.
L'erosió pot ser el resultat del moviment de material per part del vent. Hi ha dos efectes principals. Primer, el vent causa l'aixecament de petites partícules, que són transportades a una altra regió. Això rep el nom de "deflació". En segona instància, aquestes partícules en suspensió poden impactar contra objectes sòlids, causant erosió per abrasió . L'erosió eòlica sol donar-se en àrees amb poca o nul·la vegetació, sovint en àrees on no hi ha prou precipitacions per sostenir les plantes.
COM ES DETERMINA LA DIRECCIÓ DEL VENT?
A l'hora de determinar la direcció del vent, es té en compte la direcció de la qual prové. Els panells pivoten per indicar la direcció del vent. Als aeroports es fan servir mànegues de vent principalment per indicar la direcció del vent, però també es poden utilitzar per estimar la velocitat del vent a partir de l'angle del qual pengen. La velocitat del vent es mesura amb anemòmetres, sovint amb cassoletes o pales giratòries. Quan cal una freqüència de mesurament elevada, es pot mesurar el vent mitjançant la velocitat de propagació de senyals d'ultrasò o l'efecte de la ventilació sobre la resistència d'un fil escalfat.
QUÈ SÓN? Les aigües subterrànies són aquelles que es troben sota la superfície de la terra i que generalment s'acumulen en aqüífers, que són formacions geològiques on s'emmagatzema i circula aigua aprofitant la porositat, la filtració i la fissuració de la roca. Quan el volum d'aigua que s'emmagatzema sota terra és considerable i clarament diferenciat, s'anomena una massa d'aigua subterrània.
Aparentment, tota l'aigua que cau en forma de pluja, o la que es produeix després del desgel, circula per rierols i rius. Però el cert és que, per més que ens semblin enormes alguns rius i llacs, només contenen una petita fracció de l'aigua que cau dels núvols.
Per contra, la major part s'infiltra en el subsòl, a través de porus, esquerdes i cavitats. Després, l'aigua subterrània pot tornar a sortir a través de brolladors o de filtracions cap a l'exterior, però també pot romandre durant desenes i fins a centenars d'anys amagada a molts metres de profunditat sota els nostres peus. La veritat és que les reserves subterrànies d'aigua dolça del planeta són molt més abundants i importants que les de tots els rius i llacs, representant més de 96% de tot el volum d'aigua dolça disponible a la Terra.
El sòl que xafem rarament és compacte. Està format per partícules o grans de minerals que deixen buits entre si: porus, cavitats i fissures.Hi ha materials més porosos que altres: per exemple la sorra és molt porosa i l'argila és molt compacta. Només cal veure què passa quan aboquem un recipient ple d'aigua sobre la platja. L'aigua es fica entre el porus que hi ha entre els grans de sorra. Després l'aigua circula de porus a porus fins a arribar a un lloc on resta retinguda, de manera que tots els recipients d'aigua que hi tirem seguiran desapareixent.
La sorra és, doncs, porosa i permeable, igual que una esponja. Les roques poroses i permeables, són les adequades per a contenir dipòsits d'aigua subterranis, anomenats aqüífers.
Un aqüífer és, per tant, un magatzem subterrani d'aigua, dotat de cert grau de porositat (que permet que pugui contenir aigua) i permeabilitat (que permet que l'aigua circuli pel seu interior). Qualsevol aqüífer té un fons, format per roques impermeables com l'argila (no en va els càntirs i els totxos es fan amb argila), el granit, o qualsevol altra roca o material que no deixi circular l'aigua al seu través.
El límit superior de l'aqüífer es denomina nivell freàtic (i també nivell hidrostàtic o de saturació). El nivell freàtic pot estar a uns metres o a diversos quilòmetres de profunditat, i fins pot quedar a vegades per damunt de la superfície (en aquest cas. es formen zones pantanoses o aiguamolls).
Per damunt del nivell freàtic, alguns porus de la roca poden estar plens d'aigua i altres d'aire: és l'anomenada zona d'aireació, en contacte amb la superfície del terreny, en la qual introdueixen les plantes les seves arrels .
El nivell freàtic pot pujar i baixar, depenent de quanta aigua entra per infiltració i quanta surti per pous, brolladors o rius. Quan s'excava un pou per a extreure aigua, el que es busca és aquest nivell freàtic, marcat justament pel nivell de l'aigua en el pou.
Tothom pot pot observar com aquest nivell descendeix en èpoques seques o d'alt consum, i com ascendeix quan les pluges són abundants. Aquesta observació il·lustra millor que res el que s'esdevé amb un aqüífer.
Hi ha, però, una classe d'aqüífers que no responen a aquest model. Són els aqüífers confinats, que acostumen a ser més profunds que els aqüífers lliures i, a més a més, es situen entre dues capes de roques de baixa permeabilitat. L'explotació d'un aqüifer confinat requereix normalment estudis tècnics i costosos sondatges, però sovint l'aigua arriba a la superfície per si mateixa.
Quan es perfora un aqüífer confinat, l'aigua puja a pressió (gràcies al principi dels vasos comunicants) fins arribar al nivell hidrostàtic. Pot succeir fins i tot que l'aigua surti per damunt de la superfície del terreny. En aquest cas, tindríem un pou artesià.
Un concepte que cal retenir és que l'aigua es desplaça pels aqüífers molt més lentament que pels rius. Una molècula d'aigua, que en un riu no roman més d'uns quants dies, pot residir en un aqüífer durant desenes o centenars d'anys. Saber això és molt important, ja que contaminar les aigües subterrànies pot significar inutilitzar-les per molt de temps.
Això és el que s'esdevé, per exemple, quan es realitzen abocaments d'aigües sense depurar, procedents d'indústries, habitatges, granges o recs, encara que sigui en rius i canals, ja que aquests poden estar connectats per sota amb els aqüífers.
Per a usar aigües subterrànies també és necessari conèixer quina és la quantitat que es reposarà cada any de forma natural. En zones de pluges escasses, un consum excessiu pot fer que el nivell freàtic (el nivell dels pous, per a entendre'ns) estigui cada vegada més baix. I en zones pròximes a la costa, pot succeir que l'aigua de mar penetri en l'aqüífer, inutilitzant-lo per al rec o per al consum. La salinització d'aqüífers és un greu problema que avui es troben diverses poblacions, com ara les situades al Camp de Tarragona i al Baix Camp.
Un agent geològic extern és aquell que s'encarrega de donar forma al relleu, aconseguint així, tot tipus de modelats diferents, des d'altes i escarpades muntanyes fins a enormes deserts de sorra. Més concretament són: Les aigües salvatges: són les que modelen els torrents. És el modelat torrencial. Els rius: causen l'aparició de grans valls i altres elements del relleu fluvial. És el modelat fluvial. Les onades del mar: dissenyen el perfil litoral. És el modelat litoral. Les glaceres: causen diferents variacions en el paisatge glacial. És el modelat glacial. El vent: produeix canvis molt significatius en tot tipus de paisatges. És el modelat eòlic. Les aigües subterrànies i superficials que dissolen les roques per meteorització química: donen lloc a coves i galeries. És el modelat càrstic. http://www.youtube.com/watch?v=jL3MLxQr3n8
QUÈ ÉS UN RIU? Un riu és un corrent natural d'aigua que flueix amb continuïtat. Posseïx un cabal determinat i desemboca al mar, en un llac o en un altre riu, en aquest cas es denomina afluent. Algunes vegades acaben en zones desèrtiques on les seues aigües es perden per infiltració i evaporació. Quan el riu és de poc cabal rep el nom de rierol.
EL CICLE DE L'AIGUA
Els rius formen part de la circulació general de l'aigua o cicle hidrològic. La presència de grans quantitats d'aigua és el que distingeix la Terra d'altres planetes coneguts, i el que hi fa possible la vida. A la Terra hi ha més de 1.400 milions de km3 d'aigua que són contínuament reciclats i transformats al seu pas pels oceans, l'atmosfera, la biosfera i la geosfera.
Si es mesura la quantitat d'aigua de cadascun dels components del cicle hidrològic, la dels rius només representa una petita part del sistema. La major part és aigua salada, ja que els oceans contenen el 96,5% de l'aigua del nostre planeta. El 3,5% restant és aigua dolça, concentrada principalment a les reserves de les regions fredes (69% del total, i en forma de casquets polars, glaceres i dipòsits nivals) o en el subsòl, en forma d'aigua subterrània (30% del total). Els llacs en contenen un 0,25%, mentre que l'atmosfera n'acumula el 0,4%. L'aigua dels rius només suma un reduït 0,006% de l'aigua dolça de la Terra, però té una rellevància que compensa el seu escàs volum. Això es deu al fet que l'aigua dels rius, en fluir a causa de la gravetat, erosiona i modela el paisatge, en transportar i dipositar roques i sediments. Una altra raó és que l'aigua constitueix un recurs natural renovable, tant per als humans com per a la resta d'animals i, també, per a les plantes.
El cicle hidrològic s'inicia quan l'aigua s'evapora des dels mars i oceans a l'atmosfera. L'aigua atmosfèrica torna a la Terra en forma de precipitacions de pluja, calamarsa o neu. La quantitat d'aigua que arriba a terra depèn de diversos factors, però, en general, les terres altes reben més aigua que les baixes i és per això que a les muntanyes neixen la majoria dels rius. Les plantes, sobretot els arbres, capten part de les precipitacions, fins i tot, abans d'arribar a terra. La tala d'arbres i la seva substitució per conreus (desforestació) augmenta la velocitat i la quantitat d'aigua de pluja que arriba a terra, amb la consegüent erosió puntual dels sòls i el risc d'inundacions.
Les precipitacions que arriben a terra s'infiltren en els sòls, percolant fins a la capa freàtica per esdevenir aigua subterrània. O bé, flueixen lentament, vessant avall, en forma de rierols. No tota l'aigua que cau durant les grans tempestes és capaç de filtrar-se: en aquells indrets on, per l'acció humana, s'ha compactat la superfície del sòl o ha estat coberta de ciment, o en aquells llocs ja saturats d'aigua, l'excés de líquid s'acumula en la superfície i flueix vessant avall, fins al curs d'aigua més proper, en forma de rierols. El riu completa el cicle hidrològic en recollir l'aigua de la seua zona d'influència (conca de drenatge) i portar-la als oceans i llacs, per a substituir així l'aigua que s'evapora.
RÈGIM HIDROLÒGIC
La quantitat d'aigua que circula per un riu per unitat de temps és el cabal, aquest varia en el temps i en l'espai. Aquestes variacions defineixen el règim hidrològic d'un riu. Les variacions temporals es donen durant o just després de fortes precipitacions o de la fusió de la neu, i tota aquesta aigua líquida incrementa el cabal d'un riu. En casos extrems es pot produir una crescuda quan l'aportació d'aigua és més gran que la capacitat del riu per evacuar, desbordant-se i cobrint les zones planes properes (plana d'inundació). L'aigua que circula sota terra (subterrània) triga molt més a alimentar el cabal d'un riu i hi pot arribar dies, setmanes o mesos després de la pluja o de la fosa de la neu. El cabal d'un riu aportat per les aigües subterrànies fluctua en funció de l'alçada del nivell freàtic. Si no plou en absolut o la mitjana de precipitacions és inferior al normal durant llargs períodes de temps, el riu pot arribar a assecar-se quan l'aportació d'aigua de pluja acumulada en el sòl i el subsòl es redueixi a zero. Això pot tindre conseqüències desastroses per a la vida del riu i les seues ribes, i per a la gent que en depengui per al seu subministrament d'aigua.
La variació espacial es dóna perquè el cabal d'un riu augmenta aigües avall, a mesura que va recollint les aigües de la conca de drenatge i les aportacions de les conques d'altres rius que s'hi uneixen com a tributaris. Degut a això, el riu acostuma a ésser petit a les muntanyes, prop del seu naixement, i molt més gran a les terres baixes, properes a la seua desembocadura. En són una excepció els deserts, en els quals la quantitat d'aigua que es perd per la filtració o evaporació en l'atmosfera és superior a la quantitat que aporten els corrents superficials. Per exemple, el cabal del riu Nil disminueix notablement quan descendeix des de les muntanyes del Sudan i Etiòpia, a través del desert de Núbia i del Sàhara, fins a la Mar Mediterrània.
